El 15 de juny va ser convocada una acció que tenia per objectiu bloquejar el Parlament i amb això el primer paquet de retallades que aquell dia serien aprovades.

Aquell dia vàrem demostrar que més enllà de les paraules estàvem disposades a passar a l'acció. Quan han vist de què som capaces -ja no tan sols d'indignar-nos, ja no tan sols manifestar-nos, sinó d'anar a pels responsables de tot això- han desplegat totes les seves armes mediàtiques per tal d'avalar les seves armes repressives. No en tinguem cap dubte: s'han molestat i molt. La gran violència que diuen haver patit no és altra que la d'haver de trobar-se cara a cara al carrer amb la gent que patim directament les seves decisions. Van viure en primera persona que els identifiquem com a responsables dels nostres problemes... i van tenir por.
Kale borroka, guerrilla urbana, provocadores professionals... són algunes de les paraules que des dels mitjans de comunicació, els polítics i la policia ens han ofert. Pretenien llavors i pretenen avui fer-nos veure que allò que succeí aquell dia var ser una confrontació entre una minoria violenta i els i les parlamentàries on les ingènues indignades i la desbordada policia només eren personatges secundaris d'aquell espectacle. Amb la seva retòrica volen desplaçar l'autèntic problema de fons. Aquell dia, no ens oblidem, es pretenien aprovar els pressupostos que validaven les retallades que ens afecten a totes. El conflicte és entre aquelles que ens precaritzen encara més la vida i aquelles que ens hi resistim obertament.

Aquell dia no eren 22 persones bloquejant el Parlament, érem milers, que ens jutgin a totes! Pretenen que a partir de la repressió sobre unes quantes la resta agafem por, però no deixarem de sortir al carrer. Vàrem anar-hi per moltes raons i són les mateixes per les que hi hauríem de tornar. Tot i així, no ens limitarem a lluitar bloquejant el Parlament, ho farem també al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a on calgui. Perquè és amb la pràctica i no amb les paraules com podrem evitar que continuïn fent el que vulguin.

Des del Poder se'ns diu que fer aquest pas és il·legal. Nosaltres responem que això no és important, que fem el que creiem convenient.

Aturem una, cent i mil vegades el Parlament!
Si ens toquen a una ens toquen a totes!