Ningú no pot negar que, a l'estat espanyol, la COPEL (Coordinadora de presos espanyols en lluita) ha estat un dels exemples més significatius de lluita col.lectiva dins i fora de les presons i que va tenir lloc arran de l'amnistia de presos polítics, després de la mort del dictador Franco. Aquesta amnistia i la consegüent politització social, van servir d'estímul als anomenats presos comuns, per reivindicar una amnistia total i el reconeixement d'uns mínims drets per a les persones preses a finals dels anys 70. Aquest impuls, va ser el que anys més tard, reprendrien els presos organitzats en l'Associació de Presos en Règim Especial (APRE) en els anys 80 i posteriorment en la seva reconstitució a inicis dels 90. Precisament va ser l'any 1991, quan el responsable d'Institucions Penitenciàries, Antoni Asunción, va imposar a través d'una circular interna, l'aplicació del Fitxer de Interns d'Especial Seguiment, per tal d'acabar amb totes les protestes i motins que es produïen en presó. Per a això va elaborar l'estratègia de construir una presó dins de la pròpia presó, cel amb unes inhumanes condicions d'aïllament, en les que els presos assenyalats com a perillosos i conflictius, desapareixien i eren engolits per la mateixa presó. Amb aquesta mesura, un grup d'uns 30 presos, van ser dispersats en 3 presons preparades per a aquest tancament. Poc després de l'aplicació d'aquest tipus de confinament, Salhaketa-Iruña promou l'inici de la denúncia contra el FIES.
En tots aquests anys en que els presos més combatius van ser confinats en aquest tipus de tancament, les lluites col.lectives dins de les presons, van desaparèixer i es van prodigar les denúncies individualitzades. L'alliberament de Patxi Zamora, aconseguida gràcies a la tasca de la Coordinadora en Solidaritat amb les Persones Preses (CSPP), i la publicació per l'editorial Virus del llibre de Xosé Tarrío, "Fuig home fuig. Diari d'un pres FIES", van propiciar posteriorment una nova situació de fugaç lluita col.lectiva a l'interior de les presons, que un grup de presos al FIES de Jaén II van decidir impulsar dins i fora de les presons. I és precisament d'aquestes contribucions, de la tasca de denúncia de Salhaketa, de la lluita des del FIES i fora d'ell de Patxi Zamora i Xosé Tarrío, de la publicació d'aquest llibre per part de Virus, d'on pretenem partir per fer el nostre anàlisi, alhora que recordar els nostres companys, que ens van deixar un digne i emotiu record i el seu exemplar ímpetu de lluita contra les presons.
A cinc anys de la mort de Xosé Tarrío, la seva inesborrable record segueix profundament viu. La lluita contínua.